Quan Barcelona tenia el rellotge més gran del món
Una de les grans novetats que ens ha portat la renovació del Museu d’Història de Barcelona, a la Casa Padellàs, és la recuperació del singular rellotge dels Flamencs. Conegut també com el Gran Rellotge de Barcelona, amb més de quatre metres d’alçada i cinc tones de pes, és considerat el rellotge més gran del món de la seva tipologia. Un colós que durant gairebé 300 anys va marcar el ritme de vida dels barcelonins des del campanar de la Catedral.1
Les hores canòniques
Més enllà de la seva mida, una de les característiques que, d’entrada, criden l’atenció del rellotge, és el fet que no té esfera ni agulles. El mecanisme va ser construït, únicament, per tocar les campanes als quarts i les hores, l’anomenat “toc de les hores“.
Avui en dia, és habitual que els campanars toquin les hores en punt. A Catalunya, però, el toc de les hores no va arribar fins al segle XIV. A l’edat mitjana, les campanes d’esglésies i convents marcaven el ritme de vida amb les hores canòniques, corresponents als moments pregària: matines (abans de l’albada), laudes (a l’albada), vespres (al capvespre) i completes (abans del descans nocturn).2
L’establiment del toc de les hores civils vingué motivat pel creixement de les ciutats i el comerç. Van ser les autoritats locals —el Consell de Cent, en el cas de Barcelona—, les que van impulsar, especialment, l’establiment de rellotges públics, com una mostra del seu poder —el control del temps— davant de l’església i el rei. És per això que el toc de les hores requeria permís reial.
Els primers rellotges mecànics
El primer rellotge mecànic del Principat no s’instal·la a Barcelona, sinó a Perpinyà. Es va construir el 1356 per ordre de Pere el Cerimoniós, un rei que va destacar per la seva afició a la ciència astronòmica, els astrolabis i els rellotges. Els consellers haurien d’esperar l’arribada al tron del seu fill, Joan I, que el 1387, en el seu primer any de regnat, va autoritzar el toc de les hores des del campanar del claustre de la Catedral de Barcelona.
La tasca de repicar la campana a cada hora, a cop de mall, fou encarregada a dos homes —un per les hores de dia i un altre a les nits—, anomenats sonadors. S’ajudaven d’un rellotge de sorra o d’una clepsidra (rellotge d’aigua), depenent de l’època, per calcular el temps entre campanades.
El 1390 Joan I va concedir permís a Barcelona per construir un rellotge mecànic, sempre que fos col·locat al Palau Reial, és a dir, al cloquer de Santa Àgata. Això va provocar un enfrontament amb el Consell de Cent —qui pagava el mecanisme—, que volia col·locar-lo a la Casa de la Ciutat, al carrer Regomir. Finalment, es va acordar emplaçar-lo a la Catedral, malgrat les reticències dels canonges de Seu. Concretament, el lloc escollit pel futur rellotge fou el campanar de sant Iu, que a partir d’aleshores seria conegut com la Torre de les Hores.
El següent pas dels consellers fou encarregar un gran campana, de cinc tones de pes, destinada específicament al seny de les hores. La nova campana va ser batejada amb el nom d’Honorata i pujada a la torre el novembre de 1893, segons consta a les Rúbriques de Bruniquer.3
El primer rellotge mecànic de Barcelona, que tocava les hores automàticament, en substitució dels tocs manuals, no va ser instal·lat a la Torre de les Hores fins al 1401. El va construir Bernat Desplà, rellotger reial i mestre de fonts, per 165 lliures.
Aquest primer rellotge es va espatllar el 1416. Com que el seu creador ja havia mort, es va retornar als sonadors. Durant els anys següents, el toc manual s’aniria alternant amb intents poc reeixits de recuperar el rellotge mecànic. Va ser un sonador, Bernat Vidal, qui el 1465 va fer el segon rellotge, que a més de les hores tocava els quarts. El ferrer i rellotger Jaume Ferrer va fer els dos següents, el 1490 i el 1494. Aquest va ser el més longeu de tots, amb uns 80 anys de servei.
El rellotge dels Flamencs
El 1575 el Consell de Cent va decidir encarregar un cinquè rellotge que, segons el contracte, “havia de durar per sempre més“. Seria conegut com el rellotge dels Flamencs, perquè el van construir dos mestres rellotgers de Flandes: Simó Nicolau, de Purmerende i Climent Ossen, d’Utrecht.
Per petició expressa dels consellers, la nova maquinària tenia unes mides colossals, molt superiors a les precedents: una planta, gairebé quadrada, de 2,07 x 2,40 metres i una alçada de 4,4 metres. Els experts el consideren, probablement, el més gran del món de la seva tipologia. Obra completament de forja, pesava 5,5 tones, fet que va elevar el seu cost —es pagava a pes— a la desorbitada xifra de 3.767 lliures barcelonines.
Com ja hem dit, el rellotge no té esfera, ni busques, ni autòmats. El mecanisme únicament tocava les campanades dels quarts i les hores, regulat per mitjà d’un esperit o foliot. Un segle més tard, el 1685, es va modificar el mecanisme, introduint un pèndol, un element aparegut a la rellotgeria al segle XVII.
El rellotge va ser col·locat dins una caseta a la Torre de les Hores, per protegir-lo de les inclemències meteorològiques. Tot i saber que quedaria ocult, els autors van fer un gran treball artístic de ferro forjat, on destaquen detalls ornamentals com els escuts comtals, acompanyats de la data de finalització, 1576. Els treballs de muntatge i instal·lació van trigar un any més. El rellotge va entrar oficialment en servei el 27 de novembre de 1577.
Un llarg periple
El 1863 es va decidir unificar tots els rellotges de Barcelona i els pobles del Pla, seguint una hora oficial fixada per l’observació astronòmica des de la seu de l’Acadèmia de Ciències i Arts, a la Rambla [sobre aquesta unificació horària, podeu llegir aquest article].
El nou sistema va comportar la jubilació del rellotge dels Flamencs, que havia marcat l’hora barcelonina durant 287 anys, però era considerat poc precís. Va ser desmuntat el 10 d’agost de 1864 i substituït per un nou rellotge, del mestre Albert Billeter, més modern i que encara funciona actualment.
Un cop retirat, el vell rellotge de la Catedral va iniciar en un llarg periple. Inicialment, va ser traslladat a l’església del Pi per col·locar-lo al campanar. Però mai s’acabaria instal·lant i, finalment, va quedar oblidat durant dècades en un magatzem municipal.
Posteriorment, va ser recuperat pel Museu d’Art Decoratiu i Arqueològic, situat a l’antic arsenal de la Ciutadella. Hi fou exhibit fins a l’arribada de la Segona República, quan l’edifici es va convertir en la seu del Parlament de Catalunya.
Aleshores, l’aparell va ser desmuntat per traslladar-lo al Poble Espanyol, on sembla que no arribaria mai a exhibir-se. Acabada la Guerra Civil, l’edifici del Parlament va recuperar la funció de museu. S’hi va tornar a traslladar el rellotge desmuntat, que va quedar guardat als magatzems fins al final de la dictadura.
L’any 1975, el Museu d’Art de la Ciutadella va cedir el rellotge al Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), que va encarregar una restauració a la Càtedra de Mecànica de l’Escola d’Enginyers Industrials de la UPC. L’aparell es va traslladar al Laboratori de Metal·lúrgia de l’ETSEIB, on els doctors Martí Vergés i Joaquim Agulló van aconseguir reconstruir-lo —amb el mecanisme original, sense pèndol— i posar-lo en marxa, més de cent anys després. Fins i tot, va tornar a fer repicar unes campanes, en una petita celebració simbòlica del seu 400 aniversari.
El rellotge dels Flamencs va retornar al MUHBA el 1985. Es va instal·lar a la sagristia de la capella de Santa Àgata, a la plaça del Rei, on s’ha exhibit al llarg d’aquests anys. Ara, amb la reforma del museu inaugurada el passat mes de març, s’exposa al nou pati cobert de la Casa Padellàs, on per fi pot lluir el rellotge més gran del món.
Notes
-
Bona part de la informació d’aquest article prové del llibret El rellotge dels Flamencs 1576-1864, de Joaquim Agulló, editat pel MUHBA (2021).
-
A aquestes s’hi poden afegir les hores canòniques menors: prima, terça, sexta i nona.
-
Rúbriques de Bruniquer, volum III, capítol 78.