De campanars i antenes
La línia divisòria entre el que és purament formal o decoratiu en arquitectura i el que és estrictament funcional no és gens clara
Déiem en Arquitectura i edificació que els edificis cada vegada són més «instal·lacions» i menys «arquitectura». Tan gran és avui el pes relatiu de les instal·lacions que, d’entrada, caldria preguntar-nos si hem de parlar dels edificis i les seues instal·lacions o bé dels edificis com a instal·lacions. Naturalment, ens referim a l’«arquitectura» entesa segons una concepció tradicional, la qual distingeix clarament l’edifici de les seues instal·lacions, que es veuen com a cosa afegida, estrictament funcional. L’arquitectura acaba on comencen les instal·lacions. Una instal·lació no pot ser integrada de cap manera en l’«arquitectura». Per això l’ocultem. I si no fem escarafalls quan no és possible ocultar-la, és perquè preferim la comoditat o els avantatges que ens aporta. Ara bé, no ens agrada deixar-la a la vista.
Antic edifici de Telefònica a l’avinguda de Pérez Galdós, València
En el pol oposat a les instal·lacions, hi ha els ornaments dels edificis, que són precisament els elements arquitectònics superflus des del punt de mira de la utilitat. Serveixen «només» per a donar una aparença agradable, bella o decorosa a la construcció. A pesar d’aquesta superfluïtat, o precisament a causa d’ella, l’ornamentació ha estat justament el tret singular de l’arquitectura al llarg de la major part de la seua història. Amb mil variacions del llenguatge clàssic de l’antiguitat, la decoració d’un edifici el distingia com a arquitectura, enfront d’una construcció civil o merament utilitària. L’arquitecte, socialment, era considerat l’especialista en aquest llenguatge decoratiu, perquè la perícia constructiva la compartia amb el mestre d’obres. Va costar molt de formular un llenguatge específicament arquitectònic i independent de la resta de les belles arts. Aquest va ser el mèrit del moviment modern racionalista, el qual, com a reacció, va condemnar l’ornament. Alguns fins i tot el van anatematitzar de manera radical. Per a Adolf Loos, per exemple, l’ornament no sols no tenia res a veure amb l’arquitectura, sinó que era immoral; més encara: era un crim. La forma segueix la funció i n’ha de ser el resultat. Aquesta era la consigna general de la modernitat.
Consigna molt discutible, perquè la línia divisòria entre el que és purament formal o decoratiu en arquitectura i el que és estrictament funcional no és gens clara. També és incerta la qüestió de si l’origen de tot element arquitectònic està o no lligat a una funció o altra, començant per la mateixa ornamentació basada en els ordres arquitectònics, que els historiadors clàssics sempre van situar en les primitives construccions de fusta. La qüestió és si tot allò que té a veure amb l’estil neix d’un acte arbitrari, que es justifica ell mateix, o neix de la depuració i de la clarificació d’un contingut funcional.
Campanar de l’església de Sant Pere Apòstol, Albalat de la Ribera
Tot fa pensar que l’arquitectura remet primordialment al seu origen funcional i constructiu. En un moment determinat, una instal·lació, posem per cas, deixa de ser una simple instal·lació i passa a ser considerada com a arquitectura, després d’un llarg procés d’assimilació. Acabem per oblidar que, en el seu origen, era una instal·lació. Què és el campanar d’una església sinó una antena de comunicacions medieval? Centre de la vida urbana i rural durant molts segles, el so de les campanes era el mitjà de comunicació més ràpid d’aquells temps —fins fa quatre dies— en un àmbit local. Tots els esdeveniments de la vida religiosa i civil passaven per les campanes: les oracions, les defuncions, les hores, la festa, les alarmes i perills, el preu del peix al mercat… Calia, doncs, una construcció més alta que la plaça, constructivament similar a una torre de defensa, per a instal·lar-hi les campanes al capdamunt. A l’hora d’integrar aquesta útil antena en l’arquitectura religiosa no van faltar problemes formals, sovint de difícil solució. Per exemple, vist des de fora del poble, o en una vista panoràmica de la ciutat, a vegades ens fa la impressió que la proporció i integració del campanar amb la resta del temple no ha estat ben resolta. No té més importància: els campanars ens agraden, tant si són romànics com si són gòtics o barrocs, tant si són esvelts com si són xaparros, els de planta quadrada com els de planta octogonal o circular. Fins i tot ens agraden els que estan inacabats, que en són molts, i els que tenen afegitons impropis. I quan sentim el so de les campanes, sobretot des de lluny, el batall sembla colpejar alguna fibra molt profunda del nostre ésser.
Aleshores, per què no ens agraden les antenes? Les trobem lletges. Si el campanar d’un poblet arrodoneix un paisatge i hi posa una pinzellada pintoresca, una antena l’espatlla i el distorsiona. En quin moment els campanars van deixar de veure’s com a antenes? En quin moment deixarem de veure les antenes com a simples instal·lacions? En part, això ja ha passat amb les torres de telecomunicacions que singularitzen i prestigien el perfil de ciutats importants, encara que el seu disseny deriva més aviat del de les torres de control d’aeroports o presons.
Hi ha algun element constructiu més estrictament funcional que la teulada tradicional de les cases? Els seus vessants, el seu sistema de teules encavalcades alternativament com a canals i capells, la disposició del carener en la intersecció dels vessants, tot està en funció d’un objectiu pràctic: fer discórrer l’aigua de pluja cap a l’exterior. En canvi, admirem la seua integració amb el paisatge, com si haguessen estat pensades per a harmonitzar-hi.
Els molins de vent són altres instal·lacions estrictes que avui admirem. Els de Campo de Criptana, situats a dalt d’un turó al bell mig de l’esplanada manxega, no només no desdiuen del paisatge, sinó que el milloren al nostre entendre. En canvi, no veiem de la mateixa manera els generadors eòlics que proliferen avui pel territori i tenim infinitat d’escrúpols sobre el seu impacte ambiental. No és el mateix, sens dubte, perquè hi ha una diferència inqüestionable de dimensió i de repercussió. A més, es tracta d’una obra d’enginyeria i no la percebem amb la mateixa escala de valors que l’arquitectura. Però un molí de vent també és «enginyeria». De fet, he barrejat a propòsit exemples d’arquitectura i d’enginyeria, perquè, de la mateixa manera que la línia divisòria entre ornament i funció és incerta, també ho és entre aquelles, i molt probablement per la mateixa raó. Als efectes del meu tema, tant se val parlar de l’una com de l’altra. La qüestió és, en aquest cas, si els aerogeneradors ens agraden o no. A mi, secretament, m’agraden. O almenys em quede mirant-me’ls embadalit. Quin dubte hi ha de l’atractiu d’aquestes formes aerodinàmiques, com de l’elegància de la catenària d’un cable d’alta tensió que salta una vall amb un gest majestuós?
I encara, per no allargar-nos, hi ha la llar, instal·lació vertebral en les cases fins ahir mateix. És el lloc on es fa foc amb seguretat i —si tot va bé— sense fum, però és molt més que això. No només caracteritza l’acollidor interior d’una casa sinó també l’aspecte exterior, amb el seu fumeral hospitalari. En l’època de les sofisticades i confortables instal·lacions de climatització, el foc de la llar conserva un atractiu i una significació sagrada. Tant, que quan la veiem apagada o abandonada, ens envaeix una sensació de buidor i nostàlgia.
I tants altres exemples. Veritablement, només se’ns ocorre atribuir al pas del temps l’assimilació de les instal·lacions com a arquitectura. Hi ha, d’entrada, un refús a acceptar les coses útils com a belles. I a l’inrevés: si són belles, no poden ser útils o bé concedim que són belles a pesar de la servitud de la utilitat. Aquesta repugnància no és exclusiva dels temps moderns. No sempre l’arquitectura històrica ha estat capaç d’assimilar honestament les «instal·lacions», per anomenar genèricament tot allò que és útil o necessari en una construcció. Parlàvem fa un moment de les teulades. Almenys en esglésies i palaus, les teulades s’han ocultat amb poderoses cornises i balustrades com a remat de façana. No hi ha hagut manera d’acceptar les teulades com a element noble d’un edifici. Des del carrer o la plaça, les teulades ni tan sols s’endevinen.
L’arquitectura sempre s’ha mogut en aquesta tensió irresoluble, entre la decoració i la funcionalitat. En general, però, l’arquitectura del passat ha disposat de més serenitat per a suavitzar aquesta contradicció. En canvi, la d’avui no ha tingut temps de digerir l’allau d’instal·lacions noves que la revolució industrial va introduir en els edificis. Algunes, fins i tot, han quedat ja obsoletes abans de pensar tan sols a integrar-les. Com han encarat els arquitectes aquest problema? En realitat, no han fet res en aquest sentit, fora d’ingents esforços per a ocultar les instal·lacions, a base de falsos sostres, paviments flotants, envans falsejats o perforats, plantes i recintes d’instal·lacions, etc. I quan han proposat alguna idea diferent, ha estat a base de cinisme. Ho veurem a propòsit de les antenes, ja que n’hem parlat. De les antenes de televisió, que van ser les primeres instal·lacions modernes visibles des de l’exterior dels edificis.
IBORRA, Joaquim
Diari La Veu (13-01-2024)